Plagi? Còpia? Homenatge?... Referent! (I part)

A l’Institut del Teatre aconsellen sempre que el director d’un espectacle faci servir la “tècnica del bagul” durant el procés de preparació i assaig d’un nou espectacle. Això és captar tot allò que t’envolta al dia a dia que pugui ser útil per a l’obra. Des de la forma curiosa d’una barana d’un balcó del carrer, una música que escoltes a un bar, l’estampat d’una faldilla d’ algú que puja a l’autobús o del color tan peculiar que té l’entapissat de la butaca del cinema on acabes d’entrar.

És un procés involuntari. Ja existia abans de ser catalogat com a tal als manuals de direcció teatral perquè és inevitable. I avui dia gràcies a les càmeres dels telèfons mòbils, l’e-mule, el Youtube i la secció d’imatges del Google és molt més fàcil dur-lo a terme davant el miratge de la paulatina pèrdua de creativitat.

A l’hora de fer una obra de teatre al grup d’exalumnes sovint hem tingut el cinema com a principal referent. Teatre i cinema sempre han anat de la mà com cosins germans i si el que fem a escena pot sortir beneficiat gràcies als referents cinematogràfics, benvinguts siguin.

Ara per ara és estrany no dur a terme un espectacle sense prèviament haver visionat gravacions o adaptacions al cinema del text que estem treballant. A Luces de Bohemia vam dedicar un assaig a veure l’adaptació que Miguel Ángel Díez va fer l’any 1985 amb Francisco Rabal en el paper protagonista. Vam fer servir alguna cosa en la nostra versió escènica? Probablement no.

Va servir sobretot per prendre nota del que no calia fer, no perquè estigués malament, sinó perquè no corresponia ni al que volíem ni al que podíem fer nosaltres.

Tant a Eloísa está debajo de un almendro com a Luces de Bohemia va haver gent del grup que va marxar a Madrid a veure els muntatges que la cartellera teatral madrilenya havia programat paral·lelament a la nostra decisió d’escenificar-les. (Per cert, sobre aquest curiós fenomen un dia en parlarem).

Diuen les males llengües que va ser al sortir de veure La Venganza de Don Mendo al Teatre Arnau, sota la direcció de Tricicle, que al grup se li va encendre la llumeta d’executar-la al saló d’actes del Sant Miquel. El mateix va passar amb les comèdies Rumors, que ens va venir la idea després de veure-la escenificada per Sergi Belbel al Teatre Condal, i amb Mort Accidental d’Un Anarquista, que algú del grup la va veure al Teatre Zorrilla de Badalona abans de proposar-la.

Precisament durant els assajos de Mort Accidental d’Un Anarquista vam trobar per la xarxa una gravació íntegra d’una posada en escena en versió original (italià) interpretada pel propi Dario Fo. Ens va servir de força ajuda, la veritat, sobretot per italianitzar el to i les expressions de la nostra adaptació catalana.