Plagi? Còpia? Homenatge?... Referent! (i II part)

Tanmateix, hi ha un parell de títols al nostre currículum que s’emmirallen directament en dos referents cinematogràfics: Arsènic i puntes de coixí i Plaza Suite.

Hem perdut el compte de les vegades que vam veure sencera o per fragments la pel·lícula Arsénico por compasión, dirigida per Frank Capra l’any 1944. Tot i que el text original és un espectacle de Broadway de finals dels anys 30, nosaltres volíem homenatjar el gènere de la comèdia screw-ball basada en el diàleg picat i enginyós rematat amb el gag físic. Durant pràcticament el primer mes d’assaig ens vam dedicar a visionar sencers títols com La Fiera de Mi Niña, Luna Nueva o Sucedió Una Noche.

Un exercici d’autèntica immersió en la comèdia clàssica que va significar incorporar situacions extretes de la pel·lícula que al text no apareixen per enlloc (p.e: una de les tietes obrint un armari ple de barrets de víctimes anteriors) o traslladar a escena moments emblemàtics del cinema com la corredissa de Cary Grant amb la noia carregada a l’espatlla mentre sona el telèfon i ha de decidir entre despenjar o deixar la noia a terra.

L’exercici de recreació d’Arsènic i puntes de coixí va ser dut a tal extrem que el vestit del personatge d’Elain (Marta Gallardo) es va fer expressament copiant el que Priscilla Lane duïa a la pel·lícula. El resultat no va poder ser més satisfactori: la nit de l’estrena, semblava talment que estiguéssim veient l’escenari en blanc i negre.

NEIL SIMON, PER SEGON COP
A Plaza Suite vam fer un salt en el temps mantenint-nos en el terreny de la comèdia cinematogràfica. Aquest cop eren les comèdies americanes dels anys seixanta col·locant el focus d’atenció en Black Edwars i amb La Pantera Rosa com a principal referent.

Aquest cop no es tractava de recrear a escena cap títol concret, sinó de trobar el punt elegant a la comèdia física, tal com també succeeix a Desayuno con Diamantes o Victor o Victoria. La cançó It had better be tonight, un dels temes principals que Henry Mancini va compondre per a la banda sonora de La Pantera Rosa, ens va servir de pal de paller (alguns dels nostres actors encara la ballen inconscientment cada cop que sona al fil musical del dentista).

Els predominants tons blanc i rosa de la posada en escena feien una clara al·lusió a l’estètica de l’humor de trompada per les escale, els jocs de paraules amb un cocktail a la mà, i sempre amb una ciutat nocturna (normalment Nova York) il·luminada com a teló de fons.

Plaza Suite té una versió cinematogràfica força fidel a la peça teatral, estrenada l’any 1971 i protagonitzada per Walter Matthau. La vam veure sencera en dvd i un cop més poca cosa en vam aprofitar. Només l’imprescindible per al nostre ús: una ridícula entonació d’un personatge cada cop que pronunciava “Gràcies” i els renecs del pare de la núvia quan tot fent equilibris per la cornisa de la façana de l’edifici deixava anar: “Maleïts coloms!” (“Lousy pidgeons!”).

TAMBÉ LA TELEVISIÓ
Comèdia Negra es va nodrir sobretot d’una sèrie de televisió: Some mothers do’ve them (N’hi ha que neixen estrellats). El protagonista de la farsa de Peter Shaffer estava interpretat originalment al teatre pel mateix actor de la sèrie de televisió, Michael Crawford, i creiem que no per casualitat ja que tant en un lloc com en l’altre el personatge proposat responia al mateix perfil de maldestre malastruc portador de tots els mals que li vulgueu afegir. L’estètica de l’aleshores recent estrenada adaptació cinematogràfica del musical Hairspray (anys 60) va rematar el resultat final de la nostra Comèdia Negra.