“Mihura quien baila!”

S’han convertit en un clàssic. En una marca de la casa i en un ingredient que ja no falta (pràcticament) a tots els nostres espectacles.

El precedent va ser Mort Accidental d’Un Anarquista. Allà ens vam adonar de com una gran obertura pot enganxar a l’espectador des del primer moment. Com uns focs artificials a l’obrir el teló aconsegueixen que l’espectacle s’enlairi fins a cotes insospitades. Un consigna que sembla treta dels teatre musical però que nosaltres hem traslladat a les (nostres) obres de text.

Mort Accidental... començava amb una projecció de vídeo, una peça de documentació sobre els fets reals en que es basava l’obra, i que anava seguida d’una senzilla però eficaç coreografia a ritme de Nino Rota que permetia als actors construir l’espai escènic on tindria lloc l’acció, talment com les obres de Brecht mostren als ulls de l’espectador la trampa de la mentida que són a punt de presenciar.

La recepta és fàcil: sona música, fosc a la sala, obrim el teló i els personatges es mouen al so de la música introduint-nos en l’univers de l’obra. La música fa el chim-pum (sempre triem cançons que facin chim-pum) i, com si fos sense voler, canvi de llums i tot és a punt per iniciar la primera escena. Ja hi som. Ja ha començat l’obra.

A Arsènic i Puntes de Coixí l’obertura potent la vam traslladar al principi del segon acte. Era l’escena vodevilesca de l’intercanvi de morts que es feia a les fosques i al ritme d’un tema instrumental de Mancini extret de la pel·lícula Victor o Victoria. També feia chim-pum, coincidint amb un cop de la tapa del bagul del decorat.

Aquesta tímida incursió a l’apassionant món de la coreografia va esclatar amb Plaza Suite. No una, no. Fins a quatre coreografies es van fer al llarg de tota la funció. Segurament les coreografies més completes i complexes (amb moments tensos d'assaig inclosos) que mai hem fet, però alguna cosa positiva havia de tenir comptar amb la Pili Calleja entre nosaltres. Des d’aleshores s’ha convertit en la coreògrafa del grup i aprofitem qualsevol excusa de qualsevol text per colar un ball. El més fort és que malgrat el reduït espai i la més que perceptible manca de ritme d’alguns de nosaltres, la Pili sempre se’n surt.

A Tres Sombreros de Copa Mihura ens posa en safata un gran número musical: l’escena de la festa que obre el segon acte i on apareixen tota mena d’excèntrics personatges ballant al so d’un gramòfon. Efectivament, nosaltres amb això no en teníem prou. I hem afegit una escena prèvia on les noies de Mihura, participants totes d’una companyia de music-hall que es troba de pas a l’hotel, cantaran i ballaran un xarlestón dels anys 30. Durant uns minuts el públic es trobarà immers enmig d’un espectacle de revista amb els personatges de Tres Sombreros de Copa. A la Pili se li ha girat feina.