I si tornéssim a muntar…? (I part)

“I si tornéssim a muntar…?” diu algú sempre als habituals sopars post-funció o post-assaig (que algun que altre cau). I entre natxo i natxo, sempre surten títols emblemàtics per a alguns, desconeguts per als més joves: “I si tornéssim a muntar La Venganza de Don Mendo?”, “T’imagines com muntaríem ara El Sueño de una noche de Verano?”.

La condició humana sempre ha jugat amb el “si” condicional en els petits aspectes de la seva vida. La condició teatral també (independentment de si és humana o no). Ja sigui per recuperar un bon moment viscut, ja sigui per obtenir una segona oportunitat, podríem considerar el plantejament del dubte dins d’una tranquil·litzadora normalitat.

Les sensacions són úniques i prou efímeres com per a que siguin mitificades en el record i, com a condició intrínseca, irrepetibles. Tan és que repeteixis els mateixos ingredients, en el mateix ordre i en la mateixa quantitat. L’ara i aquí és més poderós que qualsevol minuciosa recepta estudiada al detall.

LA VENGANZA DE DON MENDO

Tots al grup sabem que si tornéssim a muntar La Venganza de Don Mendo, en cap cas es reproduiria la frescor, l’originalitat i el bon rotllo que va proporcionar el muntatge de l’any 2000. Una reposició de l’astracanada per excel·lència de Muñoz Seca generaria moltes altres coses, igual de bones, però “mai com aquella funció”.

EL SUEÑO DE UNA NOCHE DE VERANO

De totes maneres el grup compta en su haber una (falsa) reposició. Es tracta de la comèdia de Shakespare El Sueño de Una Noche de Verano. El taller de literartura universal (aleshores ni s’havia plantejat això del grup d’exalumnes) la va estrenar l’any 1997, i després es va tornar a muntar l’any 2004. Una reposició que en realitat no va ser tal perquè l’únic que es va conservar va ser l’adaptació del text. I si quedava algun actor o actriu del muntatge original, cap d’ells va interpretar el mateix personatge (a segons quines edats deixes de “donar el físic” per a segons quins papers). Tant l’escenografia, com el vestuari, com la direcció eren completament nous i poc s’inspiraven en el muntatge anterior.

TRES SOMBREROS: UNA (FALSA) REPOSICIÓ.

Una cosa similar passarà aquest curs amb el nou Tres Sombreros de Copa: amb el mateix text (tisora aquí, tisora allà) farem una nova versió, amb nova direcció i nou disseny d’escenografia i vestuari. I malgrat que la fórmula mai podrà ser exacta, intentarem crear un nou “ara i aquí” que puguem recordar al cap del temps. Potser algú d’aquí a 20 anys decideix tornar-la a muntar, oblidant per complet la nostra posada en escena, però intentant mantenir l’esperit.