Repartiment Oficial de 'Tres Sombreros de Copa'

Associació Teatre d'Exalumnes Sant Miquel
presenta:

TRES SOMBREROS DE COPA
de MIGUEL MIHURA

Funciones: 14 (15h i 21h), 15 (21h) y 16 (20h) de Mayo de 2009

PAULA: Marta Gallardo
FANNY: Núria Tomás
MADAME OLGA: Ainhoa Martínez
SAGRA: Júlia Castro
TRUDY: Alba Ariño / Anna Rossell*
CARMELA: Paula Gómez / Laura Sánchez*
DIONISIO: David Subirats
BUBY: Daniel Arguedas
DON ROSARIO: Christian Machío
DON SACRAMENTO: Ernest Viñals
EL ODIOSO SEÑOR: Martín Valencia
EL ANCIANO MILITAR: Sergi Richards
EL CAZADOR ASTUTO: Jose Luis Soldevilla
EL ROMÁNTICO ENAMORADO: Por determinar
EL GUAPO MUCHACHO: Por determinar
EL ALEGRE EXPLORADOR: Por determinar


Regiduría: SANDRA CUADRA
Vestuario y Caractertización: MARTA GALLARDO, JULIA CASTRO
Coreografía: PILAR CALLEJA
Escenografía: ASSOCIACIÓ TEATRE D'EXALUMNES
Diseño gráfico: ERNEST VIÑALS
Luces y sonido: ERNEST VIÑALS, CHRISTIAN MACHÍO
Ayudante de dirección: CHRISTIAN MACHÍO
Dirección: CRISTÓBAL MOYANO

*Funciones del 14 (21h) y 16 (20h) de Mayo

I si tornéssim a muntar…? (I part)

“I si tornéssim a muntar…?” diu algú sempre als habituals sopars post-funció o post-assaig (que algun que altre cau). I entre natxo i natxo, sempre surten títols emblemàtics per a alguns, desconeguts per als més joves: “I si tornéssim a muntar La Venganza de Don Mendo?”, “T’imagines com muntaríem ara El Sueño de una noche de Verano?”.

La condició humana sempre ha jugat amb el “si” condicional en els petits aspectes de la seva vida. La condició teatral també (independentment de si és humana o no). Ja sigui per recuperar un bon moment viscut, ja sigui per obtenir una segona oportunitat, podríem considerar el plantejament del dubte dins d’una tranquil·litzadora normalitat.

Les sensacions són úniques i prou efímeres com per a que siguin mitificades en el record i, com a condició intrínseca, irrepetibles. Tan és que repeteixis els mateixos ingredients, en el mateix ordre i en la mateixa quantitat. L’ara i aquí és més poderós que qualsevol minuciosa recepta estudiada al detall.

LA VENGANZA DE DON MENDO

Tots al grup sabem que si tornéssim a muntar La Venganza de Don Mendo, en cap cas es reproduiria la frescor, l’originalitat i el bon rotllo que va proporcionar el muntatge de l’any 2000. Una reposició de l’astracanada per excel·lència de Muñoz Seca generaria moltes altres coses, igual de bones, però “mai com aquella funció”.

EL SUEÑO DE UNA NOCHE DE VERANO

De totes maneres el grup compta en su haber una (falsa) reposició. Es tracta de la comèdia de Shakespare El Sueño de Una Noche de Verano. El taller de literartura universal (aleshores ni s’havia plantejat això del grup d’exalumnes) la va estrenar l’any 1997, i després es va tornar a muntar l’any 2004. Una reposició que en realitat no va ser tal perquè l’únic que es va conservar va ser l’adaptació del text. I si quedava algun actor o actriu del muntatge original, cap d’ells va interpretar el mateix personatge (a segons quines edats deixes de “donar el físic” per a segons quins papers). Tant l’escenografia, com el vestuari, com la direcció eren completament nous i poc s’inspiraven en el muntatge anterior.

TRES SOMBREROS: UNA (FALSA) REPOSICIÓ.

Una cosa similar passarà aquest curs amb el nou Tres Sombreros de Copa: amb el mateix text (tisora aquí, tisora allà) farem una nova versió, amb nova direcció i nou disseny d’escenografia i vestuari. I malgrat que la fórmula mai podrà ser exacta, intentarem crear un nou “ara i aquí” que puguem recordar al cap del temps. Potser algú d’aquí a 20 anys decideix tornar-la a muntar, oblidant per complet la nostra posada en escena, però intentant mantenir l’esperit.

La primera lectura

Tots els directors professionals de teatre coincideixen en la necessitat d’una primera lectura del text. Això és: un cop assignat el repartiment definitiu (o pràcticament), se’l reuneix al voltant d’una taula i es procedeix a llegir el text, fent un simulacre mental dels moviments a escena, de l’espai, de la caracterització...

Tots els directors professionals de teatre coincideixen en la inutilitat d’una primera lectura de text. En la majoria de casos acostuma a ser decebedora. Nefasta. Res del que el director havia imaginat sembla que es podrà fer possible la data de l’estrena atenent al resultat acabat de presenciar.

Més si tenim en comte que sovint el text teatral no rutlla només amb la lectura. Necessita l’acció. Paraula i acció generaran el resultat desitjat la nit de l’estrena. Hi ha excepcions, és clar, però són només això: excepcions. Cas d’obres com Luces de Bohemia on, estem segurs, només necessiten un faristol amb el text i unes veus que el llegeixin per arribar i emocionar al públic.

A la primera lectura caldrà armar-se de paciència i, sobretot, no permetre que s’escampi el pànic. Sovint cap dels actors sembla que estigui llegint la mateixa obra.

ARRIBAREM A L’ESTRENA?
Amb el temps hem aconseguit acumular primeres lectures de tota mena. N’hi ha hagut de plàcides, com Arsènic i Puntes de Coixí. Una obra que de seguida es va llegir amb el repartiment definitiu. Estava tan ben escrita, amb un acció tan ben dosificada i amb un llarg estol de personatges que acaben relacionats entre sí lligant a la perfecció tots els caps de l’argument, que tant la lectura com la resta d’assajos van anar força rodats. És una obra que ens venia molt a la nostra mida.

Hi hagut primeres lectures que han funcionat millor que durant els assajos, cas de Luces de Bohemia o Rumors. Per mil i una raons aquestes van ser unes lectures especialment eufòriques. A la primera lectura de Rumors li vam dedicar pràcticament tot un matí, i sovint havíem de canviar de lector perquè l’atac de riure del qui llegia (pel que llegia i, sobretot, pel que s’imaginava com seria a escena) l’impedia seguir.

Una cosa similar va passar amb Plaza Suite, que ja des del primer moment s’intuïa el tercer acte (el de la núvia tancada al bany de l’habitació) com una autèntica bomba de fer riure. En canvi, la capacitat de fer riure de Comèdia Negra només s’intuïa. “Tranquils, que això farà riure vist a l’escenari”, repetia una i altra vegada Christian cada cop que es llegia un acudit i ningú reaccionava. Per sort vam tornar a encertar.

Hi ha, però, una primera lectura nefasta. Potser la pitjor de totes, la que va fer que fins i tot Cristóbal exclamés al finalitzar: “Bé... ara caldrà triar una data d’estrena, si és que això s’arriba a estrenar”. Va ser amb Mort Accidental d’un Anarquista on es va acomplir la màxima sobre la inutilitat de la primera lectura. I tant que es va estrenar. I s’ha convertit en un dels muntatges més emblemàtics del currículum del grup.



PRIMERA LECTURA DE ‘TRES SOMBREROS...’ SUPERADA
La primera lectura de Tres Sombreros de Copa va ser tot un èxit. El fet que els papers protagonistes ja estiguessin assignats de bon començament permetia una major aproximació al resultat final que s’albira ple de llàgrimes de tant riure.

És habitual que a la primera lectura apareguin ja accents, diccions o maneres de parlar dels personatges. I aquí no va ser menys.

L’accent de Dani Arguedas fent de Buby Burton o el de Martin Valencia convertint a El Odioso Señor en un nou burgés dedicat al negoci del tèxtil al Vallès no només es mantindran al llarg dels assajos, sinó que es poliran i es potenciaran fins a la data d’estrena. “No cal fer res, només amb el text ja rius”, es va sentir entre els comentaris després de la lectura. I això només pot passar davant un text tan excepcional com amb el que ens trobem ara mateix.

Mihura, Ionesco i la paraula en llibertat

A continuació reproduïm un article publicat a La Vanguardia el Dimecres 15 de Desembre de 1976. El signa el reconegut periodista català José Cruset (sovint apareix signant com a José Carol) a favor de l'aleshores recent petició d'ingrés de Miguel Mihura a la Real Academia de la Lengua. Efectivament, Mihura va acabar formant-ne part, just un any abans de la seva mort al 1977:

PALABRAS EN LIBERTAD

Cuando Miguel Mihura en 1958 estreno en Paris la versión francesa de sus Tres sombreros de copa, Ionesco, comentándola escribía: “El estilo irracional de estas obras puede desvelar mucho mejor que el racionalismo formal o la dialéctica automática, las contradicciones del espíritu humano, la estupidez, el absurdo…”

El autor de La cantatrice chauvea se refería, en resumidas cuentas, al poder de las palabras en libertad: más allá de la semántica; más allá de lo establecido; del convenio en que el lenguaje se sustenta. Aludía a la distorsión, al juego, con el que, por sueños, asociaciones inefables y audacias, Mihura llegaba a las delirantes maneras expresivas que dejaron perplejos a quienes —público y no público—, comúnmente acostumbrado a herencias y a viejos moldes, no comprendieron, en su día, el alcance, y la significación de auténtico manifiesto del nuevo humor español, que Tres sombreros de copa suponía.

lonesco hablaba del lenguaje convertido en tema, objeto, personaje o protagonista de la obra teatral; de lo que Jean Vannier llamó théátre de langage,en el que las palabras son el espectáculo: “Oü la parole humaine nous est donnée en espectacle”.

Hablaba de cuando el lenguaje, destruido, como lo fue por Alfred Jarry y, antes, por Rimbaud, en plena disidencia con su tiempo, escapando a lo discursivo, incluso a la música de las palabras; de cuando el lenguaje, digo destruido cruzando malabarismos reiteraciones, ilógicas anáforas transcurre por los lindes de un nuevo universo; ámbito de imprecisiones, identidades borradas, Ionesco hablaba de cuando las palabras dejan de operar como signos; y por lo tanto ya nada significan de lo de su entorno.

Todo ello en estrecho parentesco con el surrealismo, que todo lo marcó en esta centuria; todo como nacido de un sueño deshacedor de ancestrales entuertos o lugares comunes; como visto con ojos de niño; del niño que los hombres fuimos; esos ojos antiguos de los que habla Apollinaire: “Les yeux de ces enfants que sont nos yeux anciens”.

En 1965, al llegar a París supimos que La cantatrice chauve y La leçon llevaban, en el teatro Huchette, con el descanso de los martes, la friolera de ocho años en el cartel. Ionesco llevaba ocho años en torno a las palabras; las palabras en libertad; caricaturizándolas; cercándolas, mostrándolas desasidas, tópicas, hueras, repetidas, coreadas; evaporándose; y, a la vez, retumbando, rechinado, “omme des piérreé, comme des cadavres”.

Intentamos hablar un poco de Miguel Mihura y de su significación porque la grata noticia de su propuesta para ingresar en la Real Academia le convierte en tema de nuestro quehacer de cronistas de la pequeña actualidad.

Porque consideramos oportuno recordar, como es devotamente sabido por los menos y, acaso, olvidado por los más, que aquellos Tres sombreros de copa, causadores, en París, cuando su estreno —1958-1959—de cuidadoso comentario de Ionesco se estrenaron en España en 1952; pero fueron escritos en el año 1932 (Jardiel Poncela, Casona, Lorca, Alberti, Gómez de la Serna, Max Aub…) escritos a los veintisiete de Miguel Mihura, su autor; y dieciocho años -antes del estreno de La cantatrice Chauve.

Escritos, los Tres sombreros de copa pero no estrenados: por todas esas razones y criterios estrechos de pecho que hicieron imposible que el público conociera, a su debido tiempo, el borrón y cuenta nueva del humor en el teatro español; resultaba difícil, en 1932, y después de 1932, enfrentar a unos espectadores, adormecidos en planteamientos, nudos y desenlaces con ese mundo circense dislocado y mágico de las palabras en libertad de adjetivos y adverbios campando por sus respetos; con las más lejanas, insólitas asociaciones de ideas y representaciones con el sueño hecho vida por los caminos de esa “lógica sutil” de que hablara Tristán Bernard; con una poética evasión de la realidad: la de las convenciones y los tópicos; creando otra: “A las personas honorables les tienen que gustar los huevos fritos, señor mío! Toda mi familia ha tomado siempre huevos fritos para desayunar. Sólo los bohemios toman café con leche y pan con manteca”.

Miguel Mihura empezó como dibujante de historietas en Buen humor, Gutiérrez, El Sol, La Voz... y derivó hacia el humorismo haciendo caricaturas de gente de teatro en Informaciones de la mano del novelista Artemio Precioso, dibujó para aquel periódico “galante (iseñor!) que fue Muchas Gracias”.

En esos tiempos conoce a Jardiel Poncela, a Tono, López Rubio, Ernesto Polo, Edgar Neville...

Mihura escribió Tres sombreros de copa en la cama (1932). Estuvo tres años en la cama; con la pierna mal curada de un mal golpe; de cuando tuvo un accidente haciendo acrobacias en bicicleta; tiempos de vocación múltiple y bohemia; de bolos con Alady —como Alady, el ganso del hongo, deja registrado en sus memorias— .

Tiempos de Muñoz Seca, Arniches, García Alvarez, Paso ... ; de especiales admiraciones por Arniches inventor de la tragedia grotesca; por los pontífices iniciadores del humor en España: Gómez de la Serna, Julio Camba y Wenceslao Fernández Flórez; por el francés Cami, dueño de una difícil textura en sus cuentos dialogados; por el italiano Pitigrilli, desvergonzado y pesimista.

Quien, como Miguel Mihura usó tan eficazmente de las palabras, en su versión libre, boreal; llenas de voluntad liberadora de viejos lastres; quien les dio tanto esplendor bien merece —ibravo por Miguel Mihura!— un sillón en la Real Academia de la Lengua.

José Cruset

Frases mítiques (I part)

No ens cal llapis i paper. No ens cal cap disc dur extern ni cap pos-it. Les tenim totes gravades al cap i per més temps que passi sempre ens semblen acabades de pronunciar. Són totes i cadascuna d'aquelles frases que interrompen un moment d'assaig, que apareixen primer en forma d'esbroncada i més tard entre riures, rèpliques que generen silencis incòmodes o que han estat capaces de provocar un atac de riure en cadena dignes de ser qualificades com a "arma de destrucció massiva".

Són les nostres frases mítiques que en serveixen per amenitzar sopars, com si fossin batalletes de la mili... de la nostra mili:

(Nota abans de començar la llista: percebreu que Cristóbal Moyano té un elevat percentatge d'autoria. I és que hi ha qui tenen més traça que altres per passar a la història)

"No hay papeles pequeños, sino actores pequeños" by Cristóbal Moyano, cada cop que a algú del grup li toca el típic "secundari amb rèplica".

"¡Esto es como el parto de la burra pero en rápido!" by Cristóbal Moyano, després de veure el primer esbós del programa de mà de Luces de Bohemia. Ernest en cap moment es va sentir al•ludit.

"No creo en los malos días, creo en los malos ensayos" by Cristóbal Moyano després d'un assaig no gaire afortunat de Mort Accidental d'un Anarquista.

"Pero… ¿es esto posible?" by Cristóbal Moyano, descobrint per què el telèfon mòbil sona encara que et pensis que l'has desconnectat.

"Avui us faré un regal" by Jordi Llovet, un dia que es va llevar generós. Recordeu que els peus són les arrels del cos?

"Cristóbal... ¿Tú confías en nosotros?" by Gonzalo Salaya, buscant una resposta desesperadament abans de l'estrena d'El Abanico de Lady Windermere.

"Y entonces Gonzalo bajará por una cuerda des del amfiteatro recitando Shakespare" by Cristóbal Moyano, el primer dia d'assaig d'El Sueño de una noche de verano. Del brainstorming, només ens vam quedar amb l'storming.

"¡Quiero a Franco inaugurando un pantano ya!" by Cristóbal Moyano, abans d'assajar el pròleg d'Eloísa está debajo de un Almendro. Per sort Franco no va poder venir.

"Y entonces alguien puede aparecer en escena con una plancha en la mano!" by Jordi Llovet, suggerint una brillant idea davant la réplica "Vaya plancha!", d'un dels personatges de La Venganza de Don Mendo.

"Vamos a hacer una lectura neutra" by Cristóbal Moyano abans de la primera lectura de qualsevol obra. Sempre se li oblida picar l'ullet mentre pronuncia la frase.

"¡Esto es una basura!" by Dani Arguedas tot trobant-se una caixa de cartró plena de panflets de l'any de la picor a un racó de l'escenari del Saló d'Actes.

"És l'incest fest (sic) metall!", by Alex San José, tergiversant una de les frases mítiques de Comèdia Negra. Ens vam acostumar tant a aquesta frase que va ser un autèntic problema concentrar-se per dir-la bé.

"Son versos Rubén?" by Dani Arguedas. En realitat la frase, treta del Marqués de Bradomín de Luces de Bohemia, no té res d'especial. La manera que tenia el Dani de dir-la, amb un sospitós accent a lo "nuñito de la calzada", fa que encara plorem de riure cada cop que algú la recorda.

"Això ho has de fer falsament dramàtic" by Christian Machío. El director sempre recorria al "falsament dramàtic", "falsament còmic", "falsament tràgic", "falsament..." cada cop que no sabia com explicar el que volia.

"Qué lerdez!!!" by Dani Arguedas al veure com el David Subirats havia anat en cotxe fins la bici però sense les claus de la cadena de la bici i va haver de tornar a casa fent viatge triple per poder tornar en bici (o alguna situació més o menys igual de complicada, que no recordem amb claredat)

"¡¡¡Esto no está ni leído!!!" by Cristóbal Moyano, després de sentir una altra frase mítica: "Dispóngase a escribir largo, joven bastardillo!" enlloc de "dispóngase a escribir largo, joven: Bastardillos 15..." by Jordi Llovet a Luces de Bohemia després de dos mesos d'assaig

"A disfrutar del texto!" by Cristóbal Moyano abans, durant i després de cada assaig cada cop que dirigeix una obra.

"El reparto está a lápiz" by Cristóbal Moyano, des del primer dia d'assaig que ja ha decidit qui farà cada paper i durant els tres mesos següents d'assaig de cada obra.

"¡¡¡Daaaaniiiiiii!!!" by Ernest Vinyals, en un moment de terror causat per una barra de focus caient descontroladament cap a terra de l'escenari. És especialment destacable el fet que el Dani aquell dia no hi era al saló d'actes.

"CristÒbal CristÒbal!!" (pronunciat amb una ò exageradament oberta) by La dona de la casa de colònies de Gualba, cada cop que ens havia de dir algo.

"Oh! vi de saüc! Feia temps que no en beveia!" by Albert Anglada, en un moment de dilema molt important dins de la seva interpretació stanislavskiana a Arsènic i Puntes de Coixí, intentant decidir-se si feia més temps que no en veia o que no en bevia.

Un nou ‘Tres Sombreros de Copa’

El proper mes de maig de 2009 l’Associació de Teatre d’Exalumnes Sant Miquel estrena la primera i segurament la més brillant de les comèdies de Miguel Mihura: Tres Sombreros de Copa.

L’estrena coincideix amb dos esdeveniments de diferent caràcter però més relacionats del que sembla. Per una banda, l’obra s’emmarca el desè aniversari de l’actual grup de teatre com a tal (La venganza de Don Mendo va ser el primer espectacle sota el segell dels exalumnes el curs 1999/2000). D’altra banda, la tria del títol vol homenatjar al Padre Silverio, que ens va deixar el passat mes d’agost, i que va ser l’autèntic impulsor de l’actual activitat teatral al Col·legi Sant Miquel.

Va ser ell qui es va empescar allò de “l’obra de COU”, com se la coneixia al principi, i que resultava ser un autèntic esdeveniment teatral al llarg del curs. Tres sombreros de copa va ser la primera “obra de COU” l’any 1990, on professors del centre també van participar a escena.

Des d’aleshores ja sigui sota unes ordres o altres cada any pel Saló d’Actes han desfilat altres clàssics de la comèdia com Melocotón el Almíbar, Sueño de una noche de Verano; textos de Lorca com La casa de Bernarda Alba (la primera amb l’escenari renovat l’any 1998); astracanades com La Venganza de Don Mendo o clàssics del gran teatre com Luces de Bohemia.

Des del moment de la seva formació, el grup d’exalumnes va establir una especial simbiosi amb l’obra dels alumnes de 2n de batxillerat: ja sigui amb recursos propis o fins i tot amb aparicions a escena, els exalumnes sempre han recolzat l’obra de cloenda de batxillerat que, sigui dit de passada, sovint ha servit de cantera a futurs membres. Els dos tipus de muntatge comparteixen la mateixa filosofia de treball i busquen, amb línies diferents pel que fa a la selecció de títols, un mateix resultat de qualitat per a tots els públics. És per aquesta raó que incloem els títols de batxillerat al currículum del grup de teatre: Doña Rosita la Soltera, Un Marido de Ida y Vuelta, Les Dones Sàvies o L’Hostalera, entre molts d’altres.

TRES NOUS BARRETS DE COPA

El passat 27 de novembre vam donar el tret de sortida als assajos de Tres Sombreros de Copa. Amb la primera lectura vam marcar uns clars objectius, tal com apunta Cristóbal Moyano, director del muntatge: “Aquesta és una obra per passar-nos-ho bé i fer que el públic s'ho passi bé, però no és Medea ni Luces de bohemia ni La casa de Bernarda Alba, ni res que se li assembli. Això sí: en el fons s'hi amaga una crítica a la societat burgesa amb els seus valors tradicionals i els convencionalismes que ofeguen qualsevol possibilitat de ser feliç. Es critica la falta d'autenticitat i en aquest sentit el missatge de l'obra és plenament actual”.

Lluny d’oferir un Mihura "prostituït", volem mostrar el Mihura que més salvatgement, amb un humor proper a l'absurd, va qüestionar els valors "tradicionals" d’aquella època (no oblidem que va escriure Tres Sombreros de Copa l’any 1932 i va passar 20 anys al calaix perquè no hi havia productors amb pebrots per dur-la a escena: "no s'entendria", "el públic encara no estava preparat"...etc.)

De ben seguir aquest nou Tres Sombreros de Copa, 19 anys més tard, continuarà engrandint aquest projecte teatral dins del Col·legi Sant Miquel.