Decorat, escenografia, espai escènic… (I part)

Decorat, escenografia, espai escènic… el debat sobre com anomenar-lo implica tal quantitat de matisos i punts de desencontre que a nivell professional encara no han trobat una solució agermanadora.

A escena el concepte decorat no està gaire ben vist, perquè s’associa ràpidament a quelcom que “decora” i, per tant, no forma part activa de l’espectacle. Seria el cas, per exemple, d’un teló pintat o d’un paisatge de fons que, si l’eliminéssim del pressupost, no afectaria gens ni mica al desenvolupament de l’espectacle.

L’escenografia ja és una altra cosa. Va ser el primer concepte en ser gratament acceptat per tots aquells que no volien fer servir la paraula “decorat” i, fora d’esdevenir un eufemisme, s’ha acabat denominant així a un decorat “més complex”, més ric, amb més pressupost i associat normalment al realisme escènic. Aquell que fa que de les aixetes brolli aigua “de debò” i que el foc de la cuina cremi “de debò”. L’escenografia representa un tros postís d’espai arrencat de la realitat i entaforat en les reduïdes dimensions d’un escenari.

Avui en dia, però, tots aquells que creen enlloc de fer teatre, fan works in progres enlloc d’escriure textos i apliquen transversalment el llenguatge multimèdia a escena, els hi agrada més parlar d’espai escènic. L’espai escènic és “guai”, és teatre en estat pur perquè “no ho dóna tot mastegat a l’espectador”. Amb quatre elements (no necessàriament amb les formes que haurien de tenir a la vida real) distribuïts de manera estratègica a escena, l’espectador veurà diversos espais en un d’únic.

Nosaltres certament hem tastat aquests tres conceptes escenogràfics, potser sense ser-ne del tot conscients de voler aplicar tal o tal altre concepte. Només perquè creiem que cada text necessita un plantejament escènic determinat i, per tant, un decorat, una escenografia o un espai escènic.
Als nostres inicis, allà per Lorca i Shakespeare a finals dels 90, optàvem més per la via del “decorat”. Els telons pintats del mítics Germans Salvador ens van acompanyar durant uns inicis on la falta d’experiència ens plantejava inviable la creació d’un altre tipus de decorats. Uns telons que estaven (estan) fets pols, d’anys i panys d’arrossegar-se per teatres de barri, centres cívics i parròquies, però que gràcies a un senzill sistema de politges i telers del saló d’actes, a nosaltres ens permetien passar d’ un menjador “de debò”, a un jardí “de debò” i a una casa “de debò”.

Fins que va arribar Luces de Bohemia, un punt i seguit en el nostre currículum. La vintena d’espais que requeria el text feia inviable el sistema de telons pintats des del primer dia del plantejament del muntatge. El text i la nostra posada en escena necessita una cosa més eficaç i funcional: un espai escènic. Amb mitja dotzena de mòduls (peces de porexpan pintades de negre) canviant-los de posició a cada escena, vam ser capaços per primer cop de trencar amb una estètica que fins a la data havia caracteritzat al grup. Plantejar un espectacle de prop de dues hores de durada amb una caixa negra i només unes peces de porexpan era el nostre primer gran exercici de risc que segurament la inconsciència ens va permetre dur-lo a terme amb èxit.