Rumors i Mort Accidental reponien a una mena d’híbrid entre escenografia i espai escènic. Queda clar que ja havíem deixat enrere la nostra “era del decorat” i comptar amb uns mòduls de propietat ens feia venir ganes de provar coses noves a nivell d’espai. Rumors combinava una escenografia molt estilitzada (només quatre elements bàsics: dues portes, una petita escala amb replà i una gran finestra, combinats amb els mòduls de Luces de Bohemia repintats de blanc i negre) que després es va consolidar a Mort Accidental.
L’obra de Dario Fo ens permetia un plantejament basat en el distanciament brechtià que mostrava l’engany del teatre davant dels nassos de l’espectador.
Amb l’escenari completament despullat, amb totes les cordes, cables i focus a la vista de l’espectador, vam jugar de principi a fi amb la convenció teatral oferint un petit espai més realista al centre de l’escena: un depatx amb finestra, taules, cadires, arxivador i penjaroba.
Fins i tot vam col·locar llums d’oficina. Tot combinat amb unes llumetes cabareteres que solapaven a l’espai principal un segon espai circense propi de la cinematografia de Fellini i la banda sonora de Nino Rotta. Tres conceptes en un mateix espai: teatre, oficina i circ.
I finalment va arribar Plaza Suite, de nou, un altre punt i seguit. A Arsènic i puntes de coixí l’escenografia ja es podia considerar com a tal i nosaltres mateixos ens vam sorprendre de la recreació al detall que vam fer del menjador d’una modesta casa de Brooklyn dels anys 30.
Les parets, però, eren de tela, i malgrat tenir elements clau com una finestra “de debò” i un bagul “de debò” (acabats de comprar i muntar del Bauhaus), aquesta inconsistència escenogràfica no feia sinó que col·locar-nos la mosca rere l’orella per, a Plaza Suite, anar a per totes amb una escenografia 100% de fusta, amb portes, parets, finestres i mobiliari totalment real.
L’espai de Plaza Suite era l’espai més gran que mai s’havia concebut al nostre grup. Aprofitàvem el màxim d’amplada (8 metres), el màxim de profunditat (8 metres) i el màxim d’alçada (7 metres) que dóna de sí l’escenari del saló d’actes. No érem realment conscients de la magnitut de l’espai fins que no el vam veure enllestit una setmana abans de l’estrena. En les proporcions en que normalment acostàvem a treballar, aquella habitació de l’Hotel Plaza amb la silueta de la ciutat de Nova York de fons era la nostra obra magna.
Aquí els números del pressupost es van disparar i refent els comptes havíem de pujar el preu de l’entrada de 3 a 5 euros per poder cobrir les despeses de la nostra “anada d’olla” escènica.
Bona part dels elements de les nostres escenografies són llogats (tenim el bono de Mobles Almirall) i, per tant, retornats a la casa de lloguer tan bon punt finalitzem les funcions. A Plaza Suite, però, l’estructura de les parets de fusta, les finestres, les portes i demés mobiliari era nostre, fet que ens va obligar a, més endavant, mantenir tot aquest material en un magatzem.
Era el senyal de que això del teatre, per si algú no s’havia percatat, anava “de debò” i que si abans era un joc entre adolescents, ara ho continuava sent entre gent adulta.
Tal com va passar amb els mòduls de Luces de Bohemia, el fet de tenir les nostres pròpies estructures de fusta ens feia plantejar nous reptes escenogràfics i, com si ens poséssim a prova nosaltres mateixos, vam apostar per col·locar una escala “de debò” a escena.
Comèdia Negra, un vodevil que s’havia plantejat de fer fins i tot abans que Plaza Suite, va ser l’obra que ens va permetre embolicar la troca i fer que l’escenografia participés com mai al llarg de la funció: el text de Peter Shaffer necessitava portes i escales per a que rutllés.
De nou vam tornar a aprofitar al màxim l’espai de l’escenari, fent fins i tot que el decorat no arribés fins a la corbata de la tarima (la part més propera a les butaques) per a que els actors tinguessin més lloc per on moure’s.
I és que després de 10 anys treballant en el mateix escenari, ja li coneixem ben bé les trampes, els trucs, els mecanismes i les limitacions. Això no fa altra cosa que jugar sempre al nostre favor i sorprendre al públic cada cop que obrim el teló. Us assegurem que ni els propis treballadors del Col·legi ni tan sols la gent que de tant en tant puja a l’escenari del saló d’actes, saben fins a quin punt el transformem, el capgirem i li traiem el màxim de sí mateix a cada funció.
No hay comentarios:
Publicar un comentario